La llar de foc, el foc de la nit de Nadal és el foc de la llar. Des que els humans han après a fer servir el foc aquest s’ha convertit en el centre de la comunitat. La llar de foc no nomès era la cuina, sino el nucli de la familia, de la casa.
La familia passava les fredes vetlles al voltant de la llar de foc. Es feien feines de la casa, s’explicaven contes i rondalles, s’hi conversava, es cantaven cançons, s’hi transmitien creences i sàvies ensenyances....
La nit de Nadal, era la derrera nit de l’any. Es feien tot de cerimonials al voltant de la llar de foc. El més significatiu és el del tió de Nadal.
Un tió és un tros de soca gruixuda que es posa al foc per a cremar, és el tronc capfoguer, on s’apilen els altres troncs a banda i banda. També s’anomena tradicionalment i segons el llocs: tronc, tronca, soca, rabassa, tidun (en aranès), conco del foc...
Els tions mantenien encès el foc de Nadal. La tradició popular del tió de Nadal provè del ritual del Foc Nou propi de la festa del solstici d’hivern. Quan acabava l’Any Vell el ritus consistia a abrandar el nou tió amb les brases del darrer tió del Foc Vell. Era doncs un ritual de perpetuació de la flama de solstici en solstici.
Aquesta tradició no es limita territorialment a Catalunya ni a terres de parla catalana. Hi ha notícies de ritus solsticials semblants arreu dels Pirineus, al Pirineu aragonès, al País Basc, a Galícia, a Andalusia, a Extremadura, i arreu d’Europa: a la Provença, a França, a Westfàlia, a Flandes, Anglaterra i als països eslaus.
De Nadal a Reis el tió cremava lentament a la llar de foc. Desprès mig carbonitzat es conservava tot l’any, com amulet protector de la casa, dels camps i del bestiar, fins el Nadal següent, per brandar el tió de l’altre Any Nou.
Tradicionalment havia de ser de roure –arbre sagrat dels celtes- o d’alzina.
Així doncs, no era un joc de la mainada, sino una autèntica litúrgia de la llar.
Segons la tradició més propera, consisita en: vora la llar, esperant l’hora d’anar a missa del gall, la quitxalla colpejava un tió tot recitant una cantarella i el tió "cagava" llaminadures i regals. Tradicionalment cagava els dolços típics de Nadal: torrons, neules....
Avui es continua fent a moltes cases, escoles, esplais.... com a diversió dels més petits, canten la caçó i piquen il.lusionats amb el bastó al tió que els hi "caga" alguna joguina i llaminadures. A les parades de la fira de Santa Llúcia trobem gran varietat de mides convertits en objecte decoratiu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario