CONTES DEL MAG HAMELÍN
Per Marina Aguilar (5 anys)
LA MARINA AMB L’AMIC DE SEMPRE BONIC
Hi havia una vegada, allà a un bosc molt llunyà, vivia en una caseta un senyor que li podien dir de totes formes. Li podien dir mag Hamelín, perquè així sabia com es deia, perquè ell no ho sabia.
Però com que tenia màgia va saber el que havia de fer. Va pensar i va pensar, podia fer una cosa!
Va sortir de casa seva i es va adonar que hi havia una llum molt estranya, va pensar d’anar a veure que passava. Quan va arribar allà va trobar una ciutat. Va veure una nena que era molt guapa i que es deia Marina.
La Marina va veure al mag i el mag li va dir: "si vols venir amb mi, a casa meva, t’explicaré moltes històries". I així va ser, van anar els dos junts a casa del mag.
Al cap d’una estona el mag va començar a fer màgia. Els va convertir en peixos. Es van llençar a l’aigua tots dos, el mag i la Marina, i quan van caure a l’aigua ja que era tan profund, van veure fins i tot un tauró. El tauró estava a punt de menjar-se tots dos, es va adonar que el mag li va llençar la seva màgia i es va convertir en un peix bo.
Van tornar a ser una nena i un mag. La Marina va tornar a casa seva. El mag va tornar desprès a casa seva també.
I conte contat, ja s’ha acabat!
Mostrando entradas con la etiqueta Cuentos. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cuentos. Mostrar todas las entradas
domingo, 1 de mayo de 2011
viernes, 22 de octubre de 2010
LA MARIA CASTANYA
Dins del “Costumari popular del Prat de Llobregat: equinocci de tardor.” Publicat per la Regidoria d’Ensenyament l’Ajuntament al 1987 i trobem la deliciosa rondalla de la Núria Trilla Ibern que transcribim per goig de grans i petits
Vet aquí que una vegada hi havia una castanyera que portava un cistell ben ple de castanyes. La Maria Castanya, que així es deia, corria por no arribar tard a la barraqueta, ja que al vespre quan es fa fosc, ha d’estar oberta per vendre les castanyes. I sabeu?, ensopega amb les faldilles tan llargues que portava i tot el cistell per terra.
Tota empipada, s’ajup per recollir-les i no en troba cap, les ha perdudes totes.
- Que faré jo ara?
Enfadada que estava, no parava de rondinar. Els follets del bosc que eren a prop la varen sentir i s’hi acostaren per dir-li:
- No t’amoïnis, que nosaltres te’n portarem tantes que no et cabran al cistell.
I al cap d’una estona varen tornar carregats de castanyes i acompanyats, sabeu de qui? Del gegant castanyer, i tots junts, fent molta gresca, es posaren a cantar:
“ El gegant castanyer
torra castanyes, torra castanyes
el gegant castanyer
torra castanyes al carrer”
(amb la tonada del Gegant del PI)
I catacric, catacrac aquest conte ja s’ha acabat.
lunes, 4 de octubre de 2010
EL MUNDO CON UN CAZO...
Hoy os recomiendo una página para visitar, es la historia de un niño que tiene que arrastrar un cazo todo el día, como ve el mundo, como el mundo le ve a él... es muy tierna y supereducativa.
Dedicada a todos aquellos que como el prota del cuento deben llevar su cazo, más o menos grande, a las personas maravillosas que les ayudan a llevarlo mejor y a todos los que se esfuerzan por ser un poquito mejor cada día.
http://www.editorialjuventud.es/3781.html
Dedicada a todos aquellos que como el prota del cuento deben llevar su cazo, más o menos grande, a las personas maravillosas que les ayudan a llevarlo mejor y a todos los que se esfuerzan por ser un poquito mejor cada día.
http://www.editorialjuventud.es/3781.html
lunes, 1 de marzo de 2010
CONTE: "EL CARGOL JACK"
AUTOR : TONI AGUILAR
Jack, viu a la vora d’ un riu, ample i cabalós. Totes les nits somia en creuar-lo i viure grans aventures a l’altre costat. Mai no l'ha creuat ningú del seu cau. Al matí en despertar, el primer que fa en Jack, es mira l’horitzó i els seus ulls l’hi mostren una filera d’arbres que semblen sortir directament de les aigües, arbres amb dues copes una a dalt i l’altre on haurien de ser les arrels.
- És l’efecte mirall de les aigües- explica la mare - Les aigües d’aquest riu són molt manses i molt clares, això fa que el cel blau, els núvols blancs, els arbres i les muntanyes que són a l’altre vorera els veiem sobre l’aigua. La llum del Sol il·lumina els arbres i fa que es reflecteixin a l’aigua.
- Mare. Per què no ha viatjat mai cap cargol a l’altre costat del riu?
- Fill meu, els cargols no podem nedar. El que sabem de l’altre vorera del riu és el que conten les granotes i els ocells.
- I què expliquen?- en Jack volia saber tot el possible.
- No pas gaire cosa, hi ha un bosc com aquest.
- Hi ha més cargols com nosaltres?.
- Sí, hi ha cargols, granotes, formigues, gats, ocells i tot d’animals del bosc com el nostre.
- Jo vull viatjar a l’altre vorera.- el Jack n’estava ben decidit.
- Ets un cargol fillet i els cargols no podem nedar.- li explica la mare angoixada de que el seu petit penses en alguna bogeria.
En Jack estava ansiós de conèixer als cargols de l’altre vorera del riu, segur que ha de ser fantàstic viure allà. Però primer ha d’esbrinar com creuar les aigües.
Va dir a la mare que estaria jugant una estona amb altres cargolets al peu del gran pi. En Jack no va anar al gran pi, va marxar a la vora del riu buscant informació per poder iniciar la seva aventura. Al costat d’un jonc va ensopegar les banyes amb la granota Carlota.
- Bon dia, senyora Carlota.- diu en Jack molt educadament.
- Bon dia vailet, que fas tot sol?- li va preguntar la granota estranyada.
- Estic buscant informació de com passar a l’altre costat del riu, vull conèixer als cargols que hi viuen.
- Jo he anat moltes vegades a l’altre costat del riu i no et perds res.
- Com ho fa per passar-hi?- preguntar en Jack tot emocionat.
- Molt fàcil, nedant.- sentencia la granota Carlota.
- Però els cargols no sabem nedar.
- Doncs no se m’acut altre manera. Potser hauries de parlar amb l’oreneta Ramoneta a ella l’he vist moltes vegades per aquelles conreries.
- I on la puc trobar?- va preguntar el cargolet a la granota Carlota.
- Normalment la pots trobar vora del joncs que hi ha més amunt, passat el vell cirerer.
- Moltes gracies.- es va acomiadar en Jack tot il·lusionat.
Amb l'arrossegar lent però efectiu del cargol en Jack va arribar al vell cirerer. Va mirar a tot arreu entre els joncs i ni rastre de la oreneta Ramoneta. En el moment que es donava per perdut, una veueta va cridar la seva atenció.
- Hola petit cargol, què fas per aquí tan sol?.- va preguntar una oreneta damunt la branca d’un ametller.
- Estic buscant l’oreneta Ramoneta que la granota Carlota diu que ha viatjat moltes vegades a l’altre vorera del riu i vull que em digui com puc fer per creuar a l’altre costat.
- Jo sóc l’oreneta Ramoneta i no sé com et puc ajudar, jo sempre he creuat volant, però tu ets un cargol i els cargols no podeu volar. El que pots fer es preguntar al gos Pilós que l’he vist moltes vegades per aquelles conreries.
- I on el puc trobar?- va preguntar el cargolet a l’oreneta Ramoneta.
- Normalment el podràs trobar al mas dels homes.
- Moltes gràcies.- es va acomiadar en Jack tot il·lusionat.
Arrossega i arrossegar en Jack arribar al mas dels homes. Tot hi que per a un cargol la distància recorreguda del cau a la riba del riu, de la riba als joncs passat el vell cirerer i del vell cirerer al mas del homes és molt gran, el petit cargol va arribar amb un somriure al veure un gos estès a terra, fent la migdiada sota la roda d’un carretó.
- Hola petit cargol, què fas per aquí tan sol?- va preguntar el gos Pilós.
- Estic buscant el gos Pilós que l’oreneta Ramoneta diu que a viatjat moltes vegades a l’altre vorera del riu i vull que em digui com puc fer per creuar a l’altre costat.
- Jo sóc el gos Pilós i no sé com et puc ajudar, jo sempre he creuat a dins del carretó, si vols venir amb mi hauràs d’esperar a que el meu amo hi faci un viatje.
- Hi quant de temps hauria d’esperar?- pregunta el petit cargol impacient.
- No ho se pas, potser una hora o tres dies.
- No puc esperar tant.-
- Doncs hauràs de parlar amb el ruc Duc.- indica el gos Pilós com única solució- el ruc Duc és l’encarregat de tirar del carretó i ell et dirà el camí que fa.
- I on el puc trobar?- va preguntar el cargolet al gos Pilós.
- Mira a l’estable.
- Moltes gràcies.- es va acomiadar en Jack tot il·lusionat.
Un petit esforç i el cargolet Jack va arribar a l’estable. Es va trobar un ruc marró amb el nas blanc i unes orelles ven llargues que menjava unes bones pastanagues.
- Hola petit cargol, què fas per aquí tan sol?- va preguntar el ruc Duc.
- Estic buscant el ruc Duc que el gos Pilós diu que ha viatjat moltes vegades a l’altre vorera del riu i vull que em digui com puc fer per creuar a l’altre costat.
- Jo sóc el ruc Duc i si vols anar a l'altre costat del riu hauràs de creuar el pont.
- Què és un pont?- va preguntar el cargolet Jack.
- És una construcció feta pels humans de grans blocs de pedres col·locats sobre el riu que permet anar d’un costat a l’altre.-
- I on el puc trobar?
- És força lluny- va explicar el ruc Duc – hauràs d'arribar fins al riu i seguir amunt i amunt i desprès d’un bon caminar el trobaràs.
- Moltes gràcies.- es va acomiadar en Jack tot il·lusionat.
El petit cargol havia sortit del seu cau sota les fulles d’una falguera, havia arribat a la vora del riu i s'havia trobat a la granota Carlota que l’envià als joncs passat el vell cirerer riu amunt a parlar amb l’oreneta Ramoneta, que l’envià al mas dels humans a parlar amb el gos Pilós, que era sota la roda d’un carretó, que l’envià a parlar amb el Ruc Duc a l’estable, que l’envià a vorejar el riu fins arribar a un pont per poder creuar a l’altre costat del riu.
En Jack va trobar el pont i va passar a l’altre costat. A l’altre riba es va trobar amb un cargol que viatjava cap el pont.
- Bon dia em dic Jack! - va saludar tot emocionat.
- Bon dia em dic Col! - ve respondre l’altre cargol tot dient – m'ha dit un cavall que aquí trobaria un pont per creuar a l’altre costat del riu. Sempre he volgut viatjar a l’altre riba ja que sembla molt bonica.
En sentir aquestes paraules el cargolet Jack va mirar el riu i va veure els arbres amb dues copes, una a dalt i l’altre on haurien de ser les arrels.
I es va adonar de que tot el que l’havia empès a fer un gran viatge ho tenia a casa seva.
Jack, viu a la vora d’ un riu, ample i cabalós. Totes les nits somia en creuar-lo i viure grans aventures a l’altre costat. Mai no l'ha creuat ningú del seu cau. Al matí en despertar, el primer que fa en Jack, es mira l’horitzó i els seus ulls l’hi mostren una filera d’arbres que semblen sortir directament de les aigües, arbres amb dues copes una a dalt i l’altre on haurien de ser les arrels.
- És l’efecte mirall de les aigües- explica la mare - Les aigües d’aquest riu són molt manses i molt clares, això fa que el cel blau, els núvols blancs, els arbres i les muntanyes que són a l’altre vorera els veiem sobre l’aigua. La llum del Sol il·lumina els arbres i fa que es reflecteixin a l’aigua.
- Mare. Per què no ha viatjat mai cap cargol a l’altre costat del riu?
- Fill meu, els cargols no podem nedar. El que sabem de l’altre vorera del riu és el que conten les granotes i els ocells.
- I què expliquen?- en Jack volia saber tot el possible.
- No pas gaire cosa, hi ha un bosc com aquest.
- Hi ha més cargols com nosaltres?.
- Sí, hi ha cargols, granotes, formigues, gats, ocells i tot d’animals del bosc com el nostre.
- Jo vull viatjar a l’altre vorera.- el Jack n’estava ben decidit.
- Ets un cargol fillet i els cargols no podem nedar.- li explica la mare angoixada de que el seu petit penses en alguna bogeria.
En Jack estava ansiós de conèixer als cargols de l’altre vorera del riu, segur que ha de ser fantàstic viure allà. Però primer ha d’esbrinar com creuar les aigües.
Va dir a la mare que estaria jugant una estona amb altres cargolets al peu del gran pi. En Jack no va anar al gran pi, va marxar a la vora del riu buscant informació per poder iniciar la seva aventura. Al costat d’un jonc va ensopegar les banyes amb la granota Carlota.
- Bon dia, senyora Carlota.- diu en Jack molt educadament.
- Bon dia vailet, que fas tot sol?- li va preguntar la granota estranyada.
- Estic buscant informació de com passar a l’altre costat del riu, vull conèixer als cargols que hi viuen.
- Jo he anat moltes vegades a l’altre costat del riu i no et perds res.
- Com ho fa per passar-hi?- preguntar en Jack tot emocionat.
- Molt fàcil, nedant.- sentencia la granota Carlota.
- Però els cargols no sabem nedar.
- Doncs no se m’acut altre manera. Potser hauries de parlar amb l’oreneta Ramoneta a ella l’he vist moltes vegades per aquelles conreries.
- I on la puc trobar?- va preguntar el cargolet a la granota Carlota.
- Normalment la pots trobar vora del joncs que hi ha més amunt, passat el vell cirerer.
- Moltes gracies.- es va acomiadar en Jack tot il·lusionat.
Amb l'arrossegar lent però efectiu del cargol en Jack va arribar al vell cirerer. Va mirar a tot arreu entre els joncs i ni rastre de la oreneta Ramoneta. En el moment que es donava per perdut, una veueta va cridar la seva atenció.
- Hola petit cargol, què fas per aquí tan sol?.- va preguntar una oreneta damunt la branca d’un ametller.
- Estic buscant l’oreneta Ramoneta que la granota Carlota diu que ha viatjat moltes vegades a l’altre vorera del riu i vull que em digui com puc fer per creuar a l’altre costat.
- Jo sóc l’oreneta Ramoneta i no sé com et puc ajudar, jo sempre he creuat volant, però tu ets un cargol i els cargols no podeu volar. El que pots fer es preguntar al gos Pilós que l’he vist moltes vegades per aquelles conreries.
- I on el puc trobar?- va preguntar el cargolet a l’oreneta Ramoneta.
- Normalment el podràs trobar al mas dels homes.
- Moltes gràcies.- es va acomiadar en Jack tot il·lusionat.
Arrossega i arrossegar en Jack arribar al mas dels homes. Tot hi que per a un cargol la distància recorreguda del cau a la riba del riu, de la riba als joncs passat el vell cirerer i del vell cirerer al mas del homes és molt gran, el petit cargol va arribar amb un somriure al veure un gos estès a terra, fent la migdiada sota la roda d’un carretó.
- Hola petit cargol, què fas per aquí tan sol?- va preguntar el gos Pilós.
- Estic buscant el gos Pilós que l’oreneta Ramoneta diu que a viatjat moltes vegades a l’altre vorera del riu i vull que em digui com puc fer per creuar a l’altre costat.
- Jo sóc el gos Pilós i no sé com et puc ajudar, jo sempre he creuat a dins del carretó, si vols venir amb mi hauràs d’esperar a que el meu amo hi faci un viatje.
- Hi quant de temps hauria d’esperar?- pregunta el petit cargol impacient.
- No ho se pas, potser una hora o tres dies.
- No puc esperar tant.-
- Doncs hauràs de parlar amb el ruc Duc.- indica el gos Pilós com única solució- el ruc Duc és l’encarregat de tirar del carretó i ell et dirà el camí que fa.
- I on el puc trobar?- va preguntar el cargolet al gos Pilós.
- Mira a l’estable.
- Moltes gràcies.- es va acomiadar en Jack tot il·lusionat.
Un petit esforç i el cargolet Jack va arribar a l’estable. Es va trobar un ruc marró amb el nas blanc i unes orelles ven llargues que menjava unes bones pastanagues.
- Hola petit cargol, què fas per aquí tan sol?- va preguntar el ruc Duc.
- Estic buscant el ruc Duc que el gos Pilós diu que ha viatjat moltes vegades a l’altre vorera del riu i vull que em digui com puc fer per creuar a l’altre costat.
- Jo sóc el ruc Duc i si vols anar a l'altre costat del riu hauràs de creuar el pont.
- Què és un pont?- va preguntar el cargolet Jack.
- És una construcció feta pels humans de grans blocs de pedres col·locats sobre el riu que permet anar d’un costat a l’altre.-
- I on el puc trobar?
- És força lluny- va explicar el ruc Duc – hauràs d'arribar fins al riu i seguir amunt i amunt i desprès d’un bon caminar el trobaràs.
- Moltes gràcies.- es va acomiadar en Jack tot il·lusionat.
El petit cargol havia sortit del seu cau sota les fulles d’una falguera, havia arribat a la vora del riu i s'havia trobat a la granota Carlota que l’envià als joncs passat el vell cirerer riu amunt a parlar amb l’oreneta Ramoneta, que l’envià al mas dels humans a parlar amb el gos Pilós, que era sota la roda d’un carretó, que l’envià a parlar amb el Ruc Duc a l’estable, que l’envià a vorejar el riu fins arribar a un pont per poder creuar a l’altre costat del riu.
En Jack va trobar el pont i va passar a l’altre costat. A l’altre riba es va trobar amb un cargol que viatjava cap el pont.
- Bon dia em dic Jack! - va saludar tot emocionat.
- Bon dia em dic Col! - ve respondre l’altre cargol tot dient – m'ha dit un cavall que aquí trobaria un pont per creuar a l’altre costat del riu. Sempre he volgut viatjar a l’altre riba ja que sembla molt bonica.
En sentir aquestes paraules el cargolet Jack va mirar el riu i va veure els arbres amb dues copes, una a dalt i l’altre on haurien de ser les arrels.
I es va adonar de que tot el que l’havia empès a fer un gran viatge ho tenia a casa seva.
martes, 9 de febrero de 2010
CONTE : "EL POBLE VERD"
AUTOR: TONI AGUILAR
A les muntanyes del Pirineu hi ha un poble ven amagat, que només, qui sap on és, el podrà trobar.
No hi ha camins ni dreceres. L’envolten pins, roures i herbes de totes menes.
Les cases són petites amb teulades que no s’alcen més que les copes dels arbres. Les parets són pintades de color verd clar, les portes de verd fosc, com les teulades i els finestrons, guarnits amb cortines verdes que no deixen passar el Sol.
La gent que hi viu també vesteix de verd, les dones, els homes, les nenes i els nens.
A l’hort només planten verd, enciams, mongetes, pèssols, bledes, faves i tomàquets verds. Els arbres fruiters nomès donen fruits verds, les pomes, les peres, les prunes i les figues.
L’església és ben petita, el campanar no és més alt que el pi més gran i com l’escola i l’ajuntament tot és ben pintat de verd. La sotana del Pare Joaquim és verda i també les robes de l’alcalde i la mestra.
Als matins sona la campana verda de l’església, que al poble desperta, doncs no hi ha galls que cantin a l'alba. Les mares fan el desdejuni, confitura de prunes i té verd. Els nens van a l’escola i porten, en bosses verdes, pomes verdes per esmorçar.
A l’hora del pati, a l’escola, la Carlota, la Berta i el Marc juguen amb una corda verda a saltar, el Pol, el Pau i la Martina amb una pilota verda a matar i els altres nens i nenes es llencen pels tobogans verds, es gronxen en gronxadors verds i fan el joc del mocador verd.
- Veniu, tots a l’aula.- crida la mestra de bata verda i mocador verd al cap.
Quan tots són asseguts a taula la mestra els fa fer un exercici: - Pinteu el que més us agrada.-
La Carlota va pintar una truita d’espinacs tota verda, en Pol una bicicleta verda, la Martina una pilota verda, tots van fer dibuixos ven verds, però la Berta no va dibuixar res.
La mestra va demanar els dibuixos i va veure que la Berta entregava el full en blanc. Molt amoïnada li preguntar :
-Que no hi ha res que t’agradi?.-
-Sí.- va contestar la nena.
- I doncs, per què no ho has dibuixat.-
- Perquè el que més m’agrada són els fulls blancs, l’única cosa que no es verda en aquet poble amagat.-
A les muntanyes del Pirineu hi ha un poble ven amagat, que només, qui sap on és, el podrà trobar.
No hi ha camins ni dreceres. L’envolten pins, roures i herbes de totes menes.
Les cases són petites amb teulades que no s’alcen més que les copes dels arbres. Les parets són pintades de color verd clar, les portes de verd fosc, com les teulades i els finestrons, guarnits amb cortines verdes que no deixen passar el Sol.
La gent que hi viu també vesteix de verd, les dones, els homes, les nenes i els nens.
A l’hort només planten verd, enciams, mongetes, pèssols, bledes, faves i tomàquets verds. Els arbres fruiters nomès donen fruits verds, les pomes, les peres, les prunes i les figues.
L’església és ben petita, el campanar no és més alt que el pi més gran i com l’escola i l’ajuntament tot és ben pintat de verd. La sotana del Pare Joaquim és verda i també les robes de l’alcalde i la mestra.
Als matins sona la campana verda de l’església, que al poble desperta, doncs no hi ha galls que cantin a l'alba. Les mares fan el desdejuni, confitura de prunes i té verd. Els nens van a l’escola i porten, en bosses verdes, pomes verdes per esmorçar.
A l’hora del pati, a l’escola, la Carlota, la Berta i el Marc juguen amb una corda verda a saltar, el Pol, el Pau i la Martina amb una pilota verda a matar i els altres nens i nenes es llencen pels tobogans verds, es gronxen en gronxadors verds i fan el joc del mocador verd.
- Veniu, tots a l’aula.- crida la mestra de bata verda i mocador verd al cap.
Quan tots són asseguts a taula la mestra els fa fer un exercici: - Pinteu el que més us agrada.-
La Carlota va pintar una truita d’espinacs tota verda, en Pol una bicicleta verda, la Martina una pilota verda, tots van fer dibuixos ven verds, però la Berta no va dibuixar res.
La mestra va demanar els dibuixos i va veure que la Berta entregava el full en blanc. Molt amoïnada li preguntar :
-Que no hi ha res que t’agradi?.-
-Sí.- va contestar la nena.
- I doncs, per què no ho has dibuixat.-
- Perquè el que més m’agrada són els fulls blancs, l’única cosa que no es verda en aquet poble amagat.-
El galimaties del U.
AUTOR: TONI AGUILAR
Un dia U va anar a comprar quatre colors a la botiga de Dos.
-Bon dia Dos – va dir entrant tot content.
-Bon dia U, què voldras?.-
-Vull quatre colors per pintar amb els meus amics.-
- Quants amics tens?.- preguntà el Dos botiguer.
- Tinc tres amics, que vindran a casa per pintar amb mi un dibuix per portar demà a l’escola.-
- I quins colors vols?.-
- Al meu amic Cinc li agrada el blau, al meu amic Quatre el verd, al meu amic Tres el groc i jo vull el vermell que m’agrada molt.-
El Dos va posar en una capsa un color vermell per a U, un color groc per a Tres, un color verd per a Quatre i un color blau per a Cinc.
-Vols alguna cosa més?.- preguntar Dos amb la comanda feta.
- No pas, quant et dec?.-
- Una moneda per color.-
U va pensar un moment quantes monedes eren. Una pel blau de Cinc, una moneda més pel groc de Tres, una moneda més pel verd de Quatre i una moneda més pel seu vermell.
-Te Dos quatre monedes.-
-Moltes gracies U.-
I així va ser com U va comprar quatre colors a la botiga de Dos.
Un dia U va anar a comprar quatre colors a la botiga de Dos.
-Bon dia Dos – va dir entrant tot content.
-Bon dia U, què voldras?.-
-Vull quatre colors per pintar amb els meus amics.-
- Quants amics tens?.- preguntà el Dos botiguer.
- Tinc tres amics, que vindran a casa per pintar amb mi un dibuix per portar demà a l’escola.-
- I quins colors vols?.-
- Al meu amic Cinc li agrada el blau, al meu amic Quatre el verd, al meu amic Tres el groc i jo vull el vermell que m’agrada molt.-
El Dos va posar en una capsa un color vermell per a U, un color groc per a Tres, un color verd per a Quatre i un color blau per a Cinc.
-Vols alguna cosa més?.- preguntar Dos amb la comanda feta.
- No pas, quant et dec?.-
- Una moneda per color.-
U va pensar un moment quantes monedes eren. Una pel blau de Cinc, una moneda més pel groc de Tres, una moneda més pel verd de Quatre i una moneda més pel seu vermell.
-Te Dos quatre monedes.-
-Moltes gracies U.-
I així va ser com U va comprar quatre colors a la botiga de Dos.
miércoles, 23 de diciembre de 2009
CONTE: "EL TIÓ DE NADAL"
Vet aquí una vegada hi havia un pastoret que tenia fred i se li estava acabant la llenya per fer foc. El pastor va agafar la seva destral i va sortir cap al bosc a buscar llenya. Quan va arribar al bosc va veure un tió.
"Oh! Un tió! Faré llenya" Va exclamar el pastoret. En alçar la destral va sentir una veu que li deia: "Ai, ai, ai, que em faràs mal! Sóc el Tió!"
El pastor tot sorprès li va dir: "Qui dius que ets?" I més soprès encara va sentir com el tió li deia: "Sóc el Tió de Nadal."
"El Tió de Nadal?" -va respondre el pastor- "I què vols?"
I el Tió li va dir: "Vull venir a casa teva."
El pastor es va carregar el Tió a l’espatlla i se’l va portar cap a casa. En arribar va deixar el Tió a terra i llavors aquest va tornar a parlar:
"Tinc fred, molt fred!" El pastoret va anar a buscar una manta i el va tapar.
"Tinc fred, molt fred!" El pastoret va anar a buscar una manta i el va tapar.
"Gràcies!" –li va dir el Tió- "Ara tinc gana, molta gana! vull menjar!"
El pastor va anar a buscar menjar per donar-li al Tió. Li va portar el que va trobar a la cuina: galetes, pomes, mandarines, nous, castanyes...
Deixant-li el menjar a terra, a devant de la seva boqueta, li va dir: "Té Tió, menja tot el que vulguis! Bon profit!"
El pastor va anar a buscar menjar per donar-li al Tió. Li va portar el que va trobar a la cuina: galetes, pomes, mandarines, nous, castanyes...
Deixant-li el menjar a terra, a devant de la seva boqueta, li va dir: "Té Tió, menja tot el que vulguis! Bon profit!"
"Gràcies!" va dir el Tió.
El pastor va sortir a la muntanya, doncs havia d’anar a pastorar els seus bens.
Durant molts dies el pastor en té molta cura del Tió, li possa menjar cada dia i el té ben tapat amb la manta perquè no agafi fred.
Un dia el Tió li diu: "Com t’has portat tan bé amb mi i m’has cuidat tant, demà et donaré una sorpresa!"
El pastor se’n va anar a dormir ben content pensant en la sorpresa del Tió. De bon matí quan es va llevar el va a veure i li diu:
"Bon dia, Tió! Gairebé no has menjat avui"
I el Tió li respon: "Bon dia, pastoret. Es que tinc mal de panxa. Has d’anar a buscar un bastó i et donaré la sorpresa."
"Bon dia, Tió! Gairebé no has menjat avui"
I el Tió li respon: "Bon dia, pastoret. Es que tinc mal de panxa. Has d’anar a buscar un bastó i et donaré la sorpresa."
El bon pastor surt a buscar el bastó i convida els seus amics Esteve i Maria que es troba pel camí.
En arribar a casa tots saluden al Tió, però no els contesta, doncs no parla quan hi ha més gent. Llavors s’adonen que al costat del Tió hi ha una carta escrita que diu així:
"Heu de cantar aquesta cançó mentre em piqueu amb el bastó"
En arribar a casa tots saluden al Tió, però no els contesta, doncs no parla quan hi ha més gent. Llavors s’adonen que al costat del Tió hi ha una carta escrita que diu així:
"Heu de cantar aquesta cançó mentre em piqueu amb el bastó"
CANÇÓ DEL TIÓ
--------------------
CAGA TIÓ, CAGA TORRONS,
D’AVELLANES I PINYONS,
SI NO VOLS CAGAR,
GARROTADA VA!!!
D’AVELLANES I PINYONS,
SI NO VOLS CAGAR,
GARROTADA VA!!!
El pastor i els seus amics van dient la cantarella tot picant i cantant, i en aixecar la manta..... es van trobar que el Tió els havia cagat regals i llaminadures!!!
I conte contat, aquest conte, s’ha acabat.
FI.
domingo, 8 de noviembre de 2009
CUENTO: "EXPLORANDO CON MARINA, IVAN, MONICA , TONI Y ADA"
AUTOR: IVAN (7 años)
Un día de sol Ivan, Marina, Monica, Toni y Ada se fueron al Montseny a pasar el día en la montaña. Hicieron pic-nic y fueron adentro, adentro del bosque y encontramos muchos animales: ardillitas, ciervos, pajaritos y muchos animales más.
Ahí no funcionan los móviles.
Vimos huesos de animales, árboles con la hoja por una parte blanca y por la otra parte era marrón, encinas, animales, todo era muy muy bonito.
Pero por ahí había una pantera muy muy muy muy feroz y nos perseguía. Suerte que Toni traía las bicicletas y nosotros íbamos más rápidos pero hubo un momento que? vimos un barranco y el Ivan fue dirección al barranco y se paró mirando a la pantera y dijo – ¡ ven pantera panterita ! y la pantera cogió velocidad y se tiró encima del Ivan pero, como el Ivan era tan listo que se agachó y la pantera se cayó por el barranco y el Ivan dijo -¡os he salvado! y volvieron a casa.
FIN
Un día de sol Ivan, Marina, Monica, Toni y Ada se fueron al Montseny a pasar el día en la montaña. Hicieron pic-nic y fueron adentro, adentro del bosque y encontramos muchos animales: ardillitas, ciervos, pajaritos y muchos animales más.
Ahí no funcionan los móviles.
Vimos huesos de animales, árboles con la hoja por una parte blanca y por la otra parte era marrón, encinas, animales, todo era muy muy bonito.
Pero por ahí había una pantera muy muy muy muy feroz y nos perseguía. Suerte que Toni traía las bicicletas y nosotros íbamos más rápidos pero hubo un momento que? vimos un barranco y el Ivan fue dirección al barranco y se paró mirando a la pantera y dijo – ¡ ven pantera panterita ! y la pantera cogió velocidad y se tiró encima del Ivan pero, como el Ivan era tan listo que se agachó y la pantera se cayó por el barranco y el Ivan dijo -¡os he salvado! y volvieron a casa.
FIN
viernes, 6 de noviembre de 2009
CUENTO: "BUSCANDO AVENTURAS"
BUSCANDO AVENTURAS
AUTOR: LAURA PERAL
Ivan era un niño que vivía con sus padres y su hermana en un pueblecito, en las afueras, cerca de un lago.
Todos los días iba con su perrita a pasear por el lago y conocer otros mundos que él imaginaba llenos de aventuras.
Un día, cuando estaba sentado en una piedra divisando el lago en busca de seres mágicos, de repente vio que su perrita “Ada” traía una cosa entre los dientes…
De pronto, Ivan oyó una voz que decía:
- ¡Por favor, sálvame! ¡Socorro!
El niño, boquiabierto, se dio cuenta de que lo que llevaba su perra en la boca era lo que estaba hablándole. Entonces, sujetándola entre sus manos, se dio cuenta de que aquello que acababa de hablar era una rana!! Pero no una rana cualquiera, resulta que esta rana a la luz del sol brillaba con destellos dorados.
- Vaya, ¡eres preciosa!! Dijo Ivan.
Agradecida, la rana le explicó que no era una rana normal y corriente, sino que venía del mundo donde las hadas y los elfos conviven en los bosques más frondosos, junto con animales mágicos.
- ¿Animales mágicos?? Preguntó Ivan, sorprendido de todo lo que estaba oyendo.
- Si, dijo la rana, como yo. Soy una rana de la suerte y puedo concederte el deseo que quieras.
Ivan no se lo acababa de creer. Pero pensó que no perdería nada por probarlo. Total, si esa rana le estaba hablando, tampoco sería tan extraño que también concediera deseos.
Así que formuló su deseo:
- Yo quisiera viajar por todo el mundo, conocer todos los lugares fantásticos que siempre imaginé ver.
Entonces... ¡¡PUFFFFF!!!! De repente Ivan, Ada y la ranita estaban recorriendo todo el mundo: China, Londres, Japón, París, Brasil, Argentina, Irlanda…pero no solo las ciudades, sino también el mundo mágico que habita escondido en cada región.
Lo que más le gustó a Ivan fueron los hombrecitos de Irlanda, y es que eran auténticos duendes!!! Inquietos y con un hablar muy gracioso.
En Japón en cambio, conoció a las hadas “Fiji”, las hadas mas bellas que jamás hubiera imaginado. Rápidas, gráciles y muy guapas. Volaban muy rápido y tras ellas dejaban un destello dorado, con esta lluvia dorada envolvían de felicidad a Ivan y a Ada ya que este era su don especial.
En Brasil la ranita los llevó a las cataratas de Iguazú, donde pudo conocer miles de mariposas de todos lo colores, radiantes, que volando juntas no dejaban de cantar con un canto tan hermoso que enamorarían a cualquiera.
De Brasil saltaron a Londres, allí vivían los “Elhis”, un grupo de elfos muy simpáticos, pero no eran elfos simples y corrientes. Y es que estos son acuáticos y habitan en mini ciudades que construyeron ellos mismos en el fondo del lago de Hyde Park, donde conviven con los cisnes y nadan junto a ellos. Unos cisnes color nácar, los más blancos del mundo, tan blancos que parecen de marfil. Ada estaba muy contenta de poder jugar con ellos.
De repente... ¡¡PUFFFFF!!!!! Estaban de nuevo en el lago de su casa e Ivan se puso muy triste porque quería quedarse con sus nuevos amiguitos y seguir viajando por aquellos lugares tan divertidos y nunca vistos, conociendo a seres fantásticos.
- No te preocupes -dijo la ranita- como nos hemos hecho muy amigos los tres te volveré a llevar de viaje conmigo y en la próxima ocasión también podrá venir tu hermana Marina. Pero será nuestro secreto.
Ivan al oir esta promesa ya estaba radiante de felicidad, pero antes de marcharse a casa le pidió un último deseo a su rana de la suerte:
- Quiero que todas las personas del mundo sean bañadas por la lluvia de la felicidad de las hadas “Fiji” y que así ¡se acaben las guerras para siempre!
- ¡Dicho y echo! Dijo la rana.
Y así fue como gracias a Ivan, todo el mundo pasó a estar contento y a convivir en paz.
FIN
AUTOR: LAURA PERAL
Ivan era un niño que vivía con sus padres y su hermana en un pueblecito, en las afueras, cerca de un lago.
Todos los días iba con su perrita a pasear por el lago y conocer otros mundos que él imaginaba llenos de aventuras.
Un día, cuando estaba sentado en una piedra divisando el lago en busca de seres mágicos, de repente vio que su perrita “Ada” traía una cosa entre los dientes…
De pronto, Ivan oyó una voz que decía:
- ¡Por favor, sálvame! ¡Socorro!
El niño, boquiabierto, se dio cuenta de que lo que llevaba su perra en la boca era lo que estaba hablándole. Entonces, sujetándola entre sus manos, se dio cuenta de que aquello que acababa de hablar era una rana!! Pero no una rana cualquiera, resulta que esta rana a la luz del sol brillaba con destellos dorados.
- Vaya, ¡eres preciosa!! Dijo Ivan.
Agradecida, la rana le explicó que no era una rana normal y corriente, sino que venía del mundo donde las hadas y los elfos conviven en los bosques más frondosos, junto con animales mágicos.
- ¿Animales mágicos?? Preguntó Ivan, sorprendido de todo lo que estaba oyendo.
- Si, dijo la rana, como yo. Soy una rana de la suerte y puedo concederte el deseo que quieras.
Ivan no se lo acababa de creer. Pero pensó que no perdería nada por probarlo. Total, si esa rana le estaba hablando, tampoco sería tan extraño que también concediera deseos.
Así que formuló su deseo:
- Yo quisiera viajar por todo el mundo, conocer todos los lugares fantásticos que siempre imaginé ver.
Entonces... ¡¡PUFFFFF!!!! De repente Ivan, Ada y la ranita estaban recorriendo todo el mundo: China, Londres, Japón, París, Brasil, Argentina, Irlanda…pero no solo las ciudades, sino también el mundo mágico que habita escondido en cada región.
Lo que más le gustó a Ivan fueron los hombrecitos de Irlanda, y es que eran auténticos duendes!!! Inquietos y con un hablar muy gracioso.
En Japón en cambio, conoció a las hadas “Fiji”, las hadas mas bellas que jamás hubiera imaginado. Rápidas, gráciles y muy guapas. Volaban muy rápido y tras ellas dejaban un destello dorado, con esta lluvia dorada envolvían de felicidad a Ivan y a Ada ya que este era su don especial.
En Brasil la ranita los llevó a las cataratas de Iguazú, donde pudo conocer miles de mariposas de todos lo colores, radiantes, que volando juntas no dejaban de cantar con un canto tan hermoso que enamorarían a cualquiera.
De Brasil saltaron a Londres, allí vivían los “Elhis”, un grupo de elfos muy simpáticos, pero no eran elfos simples y corrientes. Y es que estos son acuáticos y habitan en mini ciudades que construyeron ellos mismos en el fondo del lago de Hyde Park, donde conviven con los cisnes y nadan junto a ellos. Unos cisnes color nácar, los más blancos del mundo, tan blancos que parecen de marfil. Ada estaba muy contenta de poder jugar con ellos.
De repente... ¡¡PUFFFFF!!!!! Estaban de nuevo en el lago de su casa e Ivan se puso muy triste porque quería quedarse con sus nuevos amiguitos y seguir viajando por aquellos lugares tan divertidos y nunca vistos, conociendo a seres fantásticos.
- No te preocupes -dijo la ranita- como nos hemos hecho muy amigos los tres te volveré a llevar de viaje conmigo y en la próxima ocasión también podrá venir tu hermana Marina. Pero será nuestro secreto.
Ivan al oir esta promesa ya estaba radiante de felicidad, pero antes de marcharse a casa le pidió un último deseo a su rana de la suerte:
- Quiero que todas las personas del mundo sean bañadas por la lluvia de la felicidad de las hadas “Fiji” y que así ¡se acaben las guerras para siempre!
- ¡Dicho y echo! Dijo la rana.
Y así fue como gracias a Ivan, todo el mundo pasó a estar contento y a convivir en paz.
FIN
lunes, 26 de octubre de 2009
CUENTO: "EL CONILLET I LA MARINA"
EL CONILLET I LA MARINA
AUTOR: TONI AGUILAR
Hi havia una vegada un conillet petit i blanc. La tardor ja havia arribat al bosc i era molt difícil trobar menjar.
El conillet deia: -Oooooh! Tinc molta gana.
Però busca que buscaràs, no trobava res per menjar.
-Com al bosc no hi ha menjar- va pensar- aniré al prat a veure si tinc més sort. Haig d'anar amb molta cura, ja que pot estar el caçador i em fa molta por.-
De saltiró en saltiró va arribar al prat i es va trobar que no hi havia ni caçador ni res per menjar.
-No hi ha menjar i tinc tanta gana – deia el conillet al mateix temps que es tocava la panxona.– aniré a l’hort del pagès a veure que puc trobar.-
En arribar a l’hort del pagès va veure plantada una pastanaga que feia molt de goig, la va intentar arrencar, però ell sol no va poder.
Molt trist va tornar al bosc on es va trobar amb la senyora Granota que amoïnada li va dir: -Bon dia Conillet, quina carona que fas! Que et passa?
El conillet va respondre: - Doncs que tinc molta gana i he trobat una pastanaga molt maca a l’hort del pagès, però no la puc arrencar de terra.
A la Granota li va fer molta pena el conillet i li va dir: -No t’has d’amoïnar, jo t’ajudaré!
I així va ser com la Granota i el Conillet van arribar-se a l’hort del pagès.
El conillet va agafar la pastanaga, la senyora Granota va agafar en Conillet i van tirar molt i molt fort.........NYIIIIII, NYIIIIIII..... !!!!! Pero la pastanaga no va sortir de terra.
Molt tristos tots dos van tornar al bosc on es van trobar amb la senyora Guineu.
- Bon dia Conillet, quina carona que fas! – li va dir la senyora Guineu amoïnada.
El conillet li va respondre: -Es que tinc molta gana i he trobat una pastanaga molt maca a l’hort del pagès, però no la puc arrencar de terra.
- No t’has preocupar, jo t’ajudaré – i així va ser com la Guineu , la Granota i el Conillet van arribar-se a l’hort del pagès.
El conillet va agafar la pastanaga, la senyora Granota va agafar en Conillet, la senyora Guineu va agafar la senyora Granota i van tirar molt i molt fort.........NYIIIIII, NYIIIIIII!!!!..... i aleshores, PATAPAMMMMM!!!!!! Va sortir la Pastanaga volant, va anar a parar a la finestra del pagès i va trencar un vidre.
El pagès va sortir molt enfadat escopeta en mà i... PAM, PAM, PAM!!!, va fer tres trets a l’aire.
La senyora Guineu va sortir corrent cap al bosc, la senyora Granota va sortir saltant cap al bosc, però en Conillet es va quedar quiet, mort de por, tremolant.
El pagès es va apropar i va agafar en Conillet per les orelles, el va aixecar de terra fins a tindre’l a la alçada dels ulls i li va dir.
- Ai!!, Conillet, m’has trencat la finestra, et portaré al mercat i et vendré, així en trauré prous diners per comprar un vidre nou.
I dit i fet, el bon home va agafar una gàbia i ficar dintre al Conillet, que tenia molta por i molta gana. El va portar al mercat i el posar a la venda al costat de les pastanagues.
Pobre conillet trist i mort de gana, veia com passava la gent per davant de la parada i compraven moltes coses per menjar, però ell no es portava a la boca ni un petit mos.
Tot d’una, es fixar en una nena que passejava amb la seva mama. La nena mirà el conillet, el conillet mirà la nena, la nena mirà la mama i li va dir:
- Mama, si us plau, compra’m aquest conillet tan bonic, que el cuidaré i l’estimaré molt per sempre.
La mare mirar el conillet trist, la mare mirar la nena i la mare va comprar el conillet tot dient:
- Té Marina, el teu nou amiguet.
I així va ser com la Marina i el Conillet es van fer amics. La nena complir la seva promesa i van ser feliços per sempre.
FI.
AUTOR: TONI AGUILAR
Hi havia una vegada un conillet petit i blanc. La tardor ja havia arribat al bosc i era molt difícil trobar menjar.
El conillet deia: -Oooooh! Tinc molta gana.
Però busca que buscaràs, no trobava res per menjar.
-Com al bosc no hi ha menjar- va pensar- aniré al prat a veure si tinc més sort. Haig d'anar amb molta cura, ja que pot estar el caçador i em fa molta por.-
De saltiró en saltiró va arribar al prat i es va trobar que no hi havia ni caçador ni res per menjar.
-No hi ha menjar i tinc tanta gana – deia el conillet al mateix temps que es tocava la panxona.– aniré a l’hort del pagès a veure que puc trobar.-
En arribar a l’hort del pagès va veure plantada una pastanaga que feia molt de goig, la va intentar arrencar, però ell sol no va poder.
Molt trist va tornar al bosc on es va trobar amb la senyora Granota que amoïnada li va dir: -Bon dia Conillet, quina carona que fas! Que et passa?
El conillet va respondre: - Doncs que tinc molta gana i he trobat una pastanaga molt maca a l’hort del pagès, però no la puc arrencar de terra.
A la Granota li va fer molta pena el conillet i li va dir: -No t’has d’amoïnar, jo t’ajudaré!
I així va ser com la Granota i el Conillet van arribar-se a l’hort del pagès.
El conillet va agafar la pastanaga, la senyora Granota va agafar en Conillet i van tirar molt i molt fort.........NYIIIIII, NYIIIIIII..... !!!!! Pero la pastanaga no va sortir de terra.
Molt tristos tots dos van tornar al bosc on es van trobar amb la senyora Guineu.
- Bon dia Conillet, quina carona que fas! – li va dir la senyora Guineu amoïnada.
El conillet li va respondre: -Es que tinc molta gana i he trobat una pastanaga molt maca a l’hort del pagès, però no la puc arrencar de terra.
- No t’has preocupar, jo t’ajudaré – i així va ser com la Guineu , la Granota i el Conillet van arribar-se a l’hort del pagès.
El conillet va agafar la pastanaga, la senyora Granota va agafar en Conillet, la senyora Guineu va agafar la senyora Granota i van tirar molt i molt fort.........NYIIIIII, NYIIIIIII!!!!..... i aleshores, PATAPAMMMMM!!!!!! Va sortir la Pastanaga volant, va anar a parar a la finestra del pagès i va trencar un vidre.
El pagès va sortir molt enfadat escopeta en mà i... PAM, PAM, PAM!!!, va fer tres trets a l’aire.
La senyora Guineu va sortir corrent cap al bosc, la senyora Granota va sortir saltant cap al bosc, però en Conillet es va quedar quiet, mort de por, tremolant.
El pagès es va apropar i va agafar en Conillet per les orelles, el va aixecar de terra fins a tindre’l a la alçada dels ulls i li va dir.
- Ai!!, Conillet, m’has trencat la finestra, et portaré al mercat i et vendré, així en trauré prous diners per comprar un vidre nou.
I dit i fet, el bon home va agafar una gàbia i ficar dintre al Conillet, que tenia molta por i molta gana. El va portar al mercat i el posar a la venda al costat de les pastanagues.
Pobre conillet trist i mort de gana, veia com passava la gent per davant de la parada i compraven moltes coses per menjar, però ell no es portava a la boca ni un petit mos.
Tot d’una, es fixar en una nena que passejava amb la seva mama. La nena mirà el conillet, el conillet mirà la nena, la nena mirà la mama i li va dir:
- Mama, si us plau, compra’m aquest conillet tan bonic, que el cuidaré i l’estimaré molt per sempre.
La mare mirar el conillet trist, la mare mirar la nena i la mare va comprar el conillet tot dient:
- Té Marina, el teu nou amiguet.
I així va ser com la Marina i el Conillet es van fer amics. La nena complir la seva promesa i van ser feliços per sempre.
FI.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)